Teatre: Rock'n'roll

Aquestes dues setmanes han estat marcades pel teatre.
Pèl al pit. Espai Brossa
Textos de Blai Bonet en un espai molt senzill i efectiu, amb una bona dicció mallorquina. Un paisatge evocador, simplicitat i austeritat. Companyia Corcada Teatre amb direcció de Joan Fullana. Sempre fa por quan vas a un espectacle amb textos d'un poeta, no saps mai què t'hi pots trobar, i en aquest cas va ser una sorpresa molt agradable.

Sexe, amor i literatura. Versus Teatre
Un text escrit i dirigit per Joan Gallart, posat en escena per la Companyia Donsamí Magradat amb David Verdaguer i Xevi Gómez. És una mena de comèdia negra, amb elements de diversos gèneres i unes rèpliques que intenten ser contundents i enginyoses. Té una certa pretensió que no va enlloc, però passes una bona estona, especialment si tens en compte que és un teatre petit. De tota manera, hi ha alguns detalls cutres que posen en perill la resta de la funció.

Un dia / Mirall Trencat. Teatre Borràs
Una decepció. Molt frustrant. Ens feia molta il·lusió anar a veure aquesta posada en escena d'un text de la Mercè Rodoreda per Ricard Salvat. Sempre es diu que a Salvat l'han marginat injustament, que és un gran director i que si això i allò: doncs vista l'obra, entenc perfectament que no li facin gaire cas, ara. Molt mal treball de direcció d'actors, en la meva opinió, una ambientació en la pitjor tradició del cartró pedra, mala dicció -amb prou feines se sentien els textos-... Això no és un teatre modern, no està a l'alçada d'una gran escriptora com Rodoreda, i potser tampoc a la del director.

Rock'n'Roll. Teatre Lliure
Ufff. La veritat és que amb un títol com aquest no saps mai què pot passar. D'entrada, el cartell que anuncia l'obra, amb una foto de Karl Marx amb la llengua dels Stones superposada, no m'atreia gens, però quan vaig saber que a l'obra es parlava de Syd Barrett, fundador dels Pink Floyd, el meu interès va créixer de molt. El text, de Tom Stoppard, és meravellós, amb multitud de registres i nivells de lectura, de la pura ideologia -tot i que no et diu mai què has de creure- a la dialèctica filosòfica, la passió del rock i la caiguda del mur, i entremig una història d'amor, diverses històries d'amor. Jan-Ulisses diu adéu a Esme-Penèlope i marxa de Cambridge-Ítaca, ronda per Praga en una guerra en què converteix el rock en cavall de Troia contra el comunisme fins que, finalment, torna a Cambridge-Ítaca, recupera el seu amor i tots dos marxen junts. És una lectura, simplement, que en realitat no diu res de l'obra, o sí. No crec que Stoppard hi hagués pensat, ni que cap crític estableixi el paral·lelisme, però es pot fer.
En tot cas, feia temps que no m'emocionava tant al teatre. Reconec que vaig arribar a plorar i se'm va fer un nus a la gola i a l'estòmac.
Els actors estan esplèndids, la direcció magnífica tant amb els actors com amb el tempo, permet de veure els acudits i riure amb el text sense perdre de vista el drama, la carn de fons que es va menjant el cor dels personatge a mesura que passen els anys i envelleixen sense haver pogut reposar, en un combat contra sí mateixos. La meva infància es va configurar amb el Teló d'Acer, i recordo la caiguda del mur com un esdeveniment esperançador i meravellós, l'epifania d'una nova Europa, i recordo l'importància que el rock va tenir llavors com a element simbòlic per a milers de joves a l'altra banda, en paral·lel al que va significar aquí la nova cançó però sense tan de pes polític i amb més pes d'alliberament i rebel·lia.

Pijoan, fora de lloc?

Em cau molt bé Joaquim Pijoan, autor de Somni, Sayonara, Barcelona i Diari del pintor JP. Al rebedor de casa hi tinc un dibuix que em va enviar després d'haver-li fet una entrevista. Avui, a la roda de premsa en què presentava L'amor a Venècia (Ara Llibres), la seva darrera novel·la, ha deixat anar algunes frases que m'han agradat molt:
"Escric com respiro"
"Sóc escriptor de vibracions, de diari"
"La novel·la es pot llegir com una Corín Tellado post-moderna"
"Davant la realitat, l'alternativa és la fugida, i tal com van els preus dels avions, la fugida és barata".

Pijoan publica poc perquè no fa de relacions públiques, i es considera demodé per això i per altres raons com que no li agrada el conceptual. Els editors, per publicar-lo, li han d'anar al darrera perquè a ell, tot i que hi té interès, el que li agrada, el que necessita, és escriure.
És curiós, perquè malgrat assumir que és tan fora de lloc, o de joc, alhora és un escriptor genuí, intenta traduir la seva vida en una ficció i resoldre en clau narrativa les qüestions vitals que el preocupen. En algunes coses em recorda el Joan-Daniel Bezsonoff, però aquest és un altre tema. Segur que aquest amor venecià també és una bona novel·la que fa passar una bona estona i fa funcionar el cervell, i potser fins i tot emociona.

Sortint de la trobada, he passat de la cafeteria de Laie a la llibreria, i no he pogut evitar de fer anar la visa: Blade Runner. Más humanos que los humanos, Juan José Muñoz García (Rialp), The Bandini Quartet, John Fante (Canongate), Man in the Dark, Paul Auster (faber and faber) i el cd Fan dissabte, de Hans Laguna i Albert Balasch. I jo que només buscava una guia literària de San Francisco, i que no he trobat!!