la vida literària

L'altre

2010-12-30T02:55:00.000+01:00

Doncs podria publicar aquí les entrevistes que estic publicant a l'altre bloc (http://www.xesco.blogspot.com/), però no sé per què no ho he fet, potser aquell simplement és com si fos realment el meu bloc, després de tants anys, i en comptes d'alternar com en algun moment em va semblar que podria fer simplement he optat per mig deixar de banda aquest i anar fent, endavant. No sé que en faré, de tu, ara com ara simplement hi ets, i tal volta amb això ja n'hi ha ben bé prou.
Tal volta després de 360 graus tornarem a estar del dret...

La Jam Session

2009-01-13T18:50:00.002+01:00

No he passat l'aspiradora i l'escombra s'ha espatllat: homenatge a Joan Brossa

2008-12-30T03:41:00.006+01:00

Per on començar sinó pel començament? Per qualsevol altre lloc, potser. No sé ben bé com va anar, tot plegat, eren temps efervescents. Recordo el neguit de saber que ja no... i llavors veure les proves de les pàgines de comiat, ja preparades. No hauria dit que ja fa deu anys. O sí. Recordo l'enterrament i la sensació que deixava la innocència un xic més enrere, i una tristesa que vam acabar convertint en una alegria que ens ha durat deu anys. I encara, com si fos ara, la primera visita a l'Espai Brossa (gràcies, Lluís!), i la importància del Brossa espai poema des d'aquell moment. Trobades i perdudes, i comiats i desencisos i molta màgia. La poesia perdura i la volem encara.

2008-10-29T17:03:00.003+01:00

Vam estar a San Francisco, i a la llibreria City Lights, a la sala dedicada als beatniks i a la poesia, no hi havia ningú. Aquell dia vam comprar unes postals, i un parell a la mateixa llibreria, però les vam perdre a Las Vegas. Qui les rebi, que sàpiga que són nostres!
Des de la ciutat del vici, vam travessar la vall de la mort escoltant els contes del Maurice Sendak.
Des de Barcelona, escric.

Teatre: Rock'n'roll

2008-09-20T19:20:00.015+02:00

Aquestes dues setmanes han estat marcades pel teatre.
Pèl al pit. Espai Brossa
Textos de Blai Bonet en un espai molt senzill i efectiu, amb una bona dicció mallorquina. Un paisatge evocador, simplicitat i austeritat. Companyia Corcada Teatre amb direcció de Joan Fullana. Sempre fa por quan vas a un espectacle amb textos d'un poeta, no saps mai què t'hi pots trobar, i en aquest cas va ser una sorpresa molt agradable.

Sexe, amor i literatura. Versus Teatre
Un text escrit i dirigit per Joan Gallart, posat en escena per la Companyia Donsamí Magradat amb David Verdaguer i Xevi Gómez. És una mena de comèdia negra, amb elements de diversos gèneres i unes rèpliques que intenten ser contundents i enginyoses. Té una certa pretensió que no va enlloc, però passes una bona estona, especialment si tens en compte que és un teatre petit. De tota manera, hi ha alguns detalls cutres que posen en perill la resta de la funció.

Un dia / Mirall Trencat. Teatre Borràs
Una decepció. Molt frustrant. Ens feia molta il·lusió anar a veure aquesta posada en escena d'un text de la Mercè Rodoreda per Ricard Salvat. Sempre es diu que a Salvat l'han marginat injustament, que és un gran director i que si això i allò: doncs vista l'obra, entenc perfectament que no li facin gaire cas, ara. Molt mal treball de direcció d'actors, en la meva opinió, una ambientació en la pitjor tradició del cartró pedra, mala dicció -amb prou feines se sentien els textos-... Això no és un teatre modern, no està a l'alçada d'una gran escriptora com Rodoreda, i potser tampoc a la del director.

Rock'n'Roll. Teatre Lliure
Ufff. La veritat és que amb un títol com aquest no saps mai què pot passar. D'entrada, el cartell que anuncia l'obra, amb una foto de Karl Marx amb la llengua dels Stones superposada, no m'atreia gens, però quan vaig saber que a l'obra es parlava de Syd Barrett, fundador dels Pink Floyd, el meu interès va créixer de molt. El text, de Tom Stoppard, és meravellós, amb multitud de registres i nivells de lectura, de la pura ideologia -tot i que no et diu mai què has de creure- a la dialèctica filosòfica, la passió del rock i la caiguda del mur, i entremig una història d'amor, diverses històries d'amor. Jan-Ulisses diu adéu a Esme-Penèlope i marxa de Cambridge-Ítaca, ronda per Praga en una guerra en què converteix el rock en cavall de Troia contra el comunisme fins que, finalment, torna a Cambridge-Ítaca, recupera el seu amor i tots dos marxen junts. És una lectura, simplement, que en realitat no diu res de l'obra, o sí. No crec que Stoppard hi hagués pensat, ni que cap crític estableixi el paral·lelisme, però es pot fer.
En tot cas, feia temps que no m'emocionava tant al teatre. Reconec que vaig arribar a plorar i se'm va fer un nus a la gola i a l'estòmac.
Els actors estan esplèndids, la direcció magnífica tant amb els actors com amb el tempo, permet de veure els acudits i riure amb el text sense perdre de vista el drama, la carn de fons que es va menjant el cor dels personatge a mesura que passen els anys i envelleixen sense haver pogut reposar, en un combat contra sí mateixos. La meva infància es va configurar amb el Teló d'Acer, i recordo la caiguda del mur com un esdeveniment esperançador i meravellós, l'epifania d'una nova Europa, i recordo l'importància que el rock va tenir llavors com a element simbòlic per a milers de joves a l'altra banda, en paral·lel al que va significar aquí la nova cançó però sense tan de pes polític i amb més pes d'alliberament i rebel·lia.

Pijoan, fora de lloc?

2008-09-09T12:13:00.003+02:00

Em cau molt bé Joaquim Pijoan, autor de Somni, Sayonara, Barcelona i Diari del pintor JP. Al rebedor de casa hi tinc un dibuix que em va enviar després d'haver-li fet una entrevista. Avui, a la roda de premsa en què presentava L'amor a Venècia (Ara Llibres), la seva darrera novel·la, ha deixat anar algunes frases que m'han agradat molt:
"Escric com respiro"
"Sóc escriptor de vibracions, de diari"
"La novel·la es pot llegir com una Corín Tellado post-moderna"
"Davant la realitat, l'alternativa és la fugida, i tal com van els preus dels avions, la fugida és barata".

Pijoan publica poc perquè no fa de relacions públiques, i es considera demodé per això i per altres raons com que no li agrada el conceptual. Els editors, per publicar-lo, li han d'anar al darrera perquè a ell, tot i que hi té interès, el que li agrada, el que necessita, és escriure.
És curiós, perquè malgrat assumir que és tan fora de lloc, o de joc, alhora és un escriptor genuí, intenta traduir la seva vida en una ficció i resoldre en clau narrativa les qüestions vitals que el preocupen. En algunes coses em recorda el Joan-Daniel Bezsonoff, però aquest és un altre tema. Segur que aquest amor venecià també és una bona novel·la que fa passar una bona estona i fa funcionar el cervell, i potser fins i tot emociona.

Sortint de la trobada, he passat de la cafeteria de Laie a la llibreria, i no he pogut evitar de fer anar la visa: Blade Runner. Más humanos que los humanos, Juan José Muñoz García (Rialp), The Bandini Quartet, John Fante (Canongate), Man in the Dark, Paul Auster (faber and faber) i el cd Fan dissabte, de Hans Laguna i Albert Balasch. I jo que només buscava una guia literària de San Francisco, i que no he trobat!!

2008-03-26T11:08:00.004+01:00

Fa temps que barrino parlar-vos dels meus llibres més preciats, alguns dels meus fetitxes, però sempre vaig donant-hi voltes sense concretar, i a més la feina se'm fa cada cop més difícil. Sense anar més lluny, em sembla que hauria de consignar sencera la secció Bruce Springsteen, amb algunes preciositats... Pel que fa a Nick Cave, d'altra banda, hauria de posar-hi l'edició Special (exemplar 151) de And the ass saw the angel. També hi hauria A wished-for song de la Merri Cyr sobre el Jeff Buckley, és clar. Però no hi podrien faltar els dos exemplars dels Diàlegs imaginaris del Puig i Ferreter, que durant uns anys foren una obsessió malaltissa, com també ho foren les versions d'Artaud que féu Palau i Fabre (i sí, també en tinc dos...). En general els llibres del Palau han sigut obsessió, però no he arribat a gastar-me els quartos com ho hauria fet un col·leccionista... Ni tan sols tinc els seus grans llibres picassians... També hi ha l'Elogi de la poesia de Maragall, un magnífic Vobiscum d'Apel·les Mestres... i uns quants exemplars de la biblioteca Bernat Metge que vaig heredar i en vaig escriure un article. Dels estrambòtics hi ha el clàssic Diccionario de la Muerte i, sobretot, un curiós exemplar Quixot en llatí macarrónic-sí, sí, Historia dómini Quijoti Manchegui traducta in latinem macarrónicum per Ignatiu Calvum (curam misae et ollae), del 1922-, espectacular! No hi poden faltar els facsímils de les revistes Un enemic del poble, Ariel i Poesia, a més de les litografies de sis poemes manuscrits del Palau i Fabre. Més contemporània hi ha l'edició manuscrita i amb dibuixos -impresa, és clar- de La cosa aquella de l'Enric Casasses a Druïda, que és potser dels llibres més bells que hi ha. Del Casasses, a més de nombrosos papers, hi ha una o dues edicions del necessari Uh, que sempre penso que haig de comprar la nova edició de Pagès per conservar-la millor i rellegir-la...
De fet, a banda dels llibres normals estimats i dedicats, que n'hi ha també uns quants, em temo que ja està, encara que segur que me'n deixo algun, la meva col·lecció de llibres especials no és gaire àmplia. Però és meva i feta a mida.
Salut!

Frankfurt

2007-10-11T11:30:00.000+02:00

No vaig anar a la fira de Guadalajara. Tampoc no sóc a Frankfurt. És tan simple com que ni m'hi han convidat ni hi he hagut d'anar a treballar. Però alhora, en llegir les notícies i sentir que el centre de la meva cultura és durant una setmana allà fa que senti que jo hauria de ser-hi, també. Però tampoc he fet mai res per anar-hi, no, tot i que potser hauria d'haver-hi anat a treballar, i publicar unes quantes cròniques aquí i allà. Tinc la sensació constant que m'equivoco, no ho puc pas evitar. És tan bon aparador per a la cultura catalana com potser ho hauria estat per a mi. Però és el meu destí no aprofitar les oportunitat que (no) se m'ofereixen, suposo.

tremoloro

2007-03-22T16:56:00.000+01:00

També es va morir l'Alejandro Finisterre, però amb prou feines va sortir als diaris. I el Sebastià Roure, que va sortir en algun breu que vaig haver d'escriure jo mateix.
Des que vaig llegir la "Travesía nocturna" de Clement Rosset, que de tant en tant em llevo amb tremolors, desvalgut i amb somnis estranys, tot i que com a mínim són meus (els malsons de Rosset els sentia com si fossin d'un altre). Després, em llevo i me'n torno al llit, i torno a dormir i no sé si mai em recupero de dormir. Si pogués, malgrat tot, no dormiria mai. I sovint, tampoc no em llevaria...

van faltant, a poc a poc...

2007-01-05T09:33:00.000+01:00

S'ha mort el Carles Fontseré. Dels meus més de cent escriptors entrevistats ja se me n'han mort com a mínim tres: Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas i Carles Fontseré. Del Martí i Pol ja fa temps, ara, però hi vaig tenir un contacte proper i per a mi molt important, però tot i que em va fer mal la seva malaltia també va contribuir a fer-me creure que potser va ser un alleujament. La mort del Sarsanedas també em va colpir, però la veritat és que ja feia temps que la seva salut anava de baixada forta, i també va amortir el cop. El traspàs de Fontseré potser cou més, perquè el recordo vital, tot i que potser era el més vell, i també va tenir el detall d'enviar-me una nota d'agraïment per com havia quedat l'entrevista. Entremig potser queden alguns no entrevistats, com Llorenç Gomis, amb qui havia parlat algun cop a la redacció de La Vanguardia i els articles del qual m'agradaven molt, i la de Joan Brossa, que va fer molt de mal per qui era i què significava encara que no ens haguéssim creuat mai cap mot. Més enllà queden alguns que m'hauria agradat molt conèixer, com la Maria Mercè Marçal o l'Ovidi Montllor, però simplement no ens vam creuar quan tocava.
Però el pitjor de tot són els morts que vindran -i no parlo d'amics i familiars-, i alguns ja fan mal ara.

Privilegis

2006-12-23T17:27:00.000+01:00

Tinc un privilegi: em dedico, entre d'altres coses, a entrevistar escriptors. Com que normalment no transcric les entrevistes ràpidament, passen potser setmanes entre una cosa i l'altra, de manera que convisc amb els llibres durant un temps dilatat. Llegeixo un llibre i hi penso; després n'entrevisto l'autor, i hi torno a pensar, i més tard, durant la transcripció -que pot durar dies: sóc molt lent- encara hi torno. Hi ha cops que quan surt publicada encara hi penso de nou, és clar.
Sovint descobreixo què havia d'haver preguntat i no vaig fer, o què podria haver escrit, o un nou matís del llibre, o, senzillament que el tema real del llibre no és el que jo pensava sino un altre. Normalment aprenc coses del món, dels escriptors o dels personatges, i sobretot de mi i els que m'envolten.
Ara penso en la Zadie Smith, però fa un mes que hi penso i els seus personatges se'm creuen amb l'anàlisi del Richard Sennett i amb els de l'Alberto Barrera Tyszka, i amb mi. I cou, sempre cou, la ferida.

2006-06-23T19:47:00.000+02:00

Hauria de parlar, com a mínim, del Toni Cucarella, del José Carlos Cataño, de l'Unai Elorriaga, del John Irving i del Francesc Parcerisas, i del Marek Halter i el seu Jerusalem. Però en realitat, us ho podeu imaginar tot: potser us surt millor. Un dia inventaré una màquina per gravar el cervell, però de moment no en tinc gaire, de cervell...

inici

2006-05-07T06:54:00.000+02:00

tot té sempre un inici. aquest inici és l'insomni, la barreja de paraules amb el pensament, i la impossibilitat d'escriure-les, de fer-les tangibles per a algú altre. No sabria pas definir què pretenc, ni a qui em dirigeixo, ni exactament què cerco. Amb aquest nom he estat a punt de voler representar certs moviments de l'ànima causats o dirigits per la literatura, així com deixar potser un record de les lectures que vaig fent, els perquès i les primeres plausibles conseqüències, sense pretendre fer ni haver fet cap tractat literari, ni una crítica en profunditat. Deixar rastre.
Ara mateix estic entremig de llibres diversos, però bàsicament:

-Històries increïbles, de Palèfat. Editat el 1975 a la Col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. Hi vaig arribar perquè el va citar Màrius Serra en una entrevista i vaig adonar-me que el tenia al prestatge del darrera. L'autor intenta racionalitzar mites clàssics com els centaures, les hespèrides. Té alhora moments divertits i alguns més ensopits en què l'explicació racional del mite és bastant cutre. Té gràcia perquè aplicant la imaginació -per bé que racional- al mite el que fa és afegir especulació a l'especulació.

-Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, en edició de la Penguin. Em sembla que no cal gaire explicació de quin llibre es tracta... El vaig comprar fa anys, quan estava matriculat de literatura anglesa i no vaig tenir temps per dedicar-l'hi, però havia comprat els llibres, això sí. Vaig decidir mossegar-lo quan la Martina va haver de preparar unes lectures per a Olot, i va incloure el yahoo Gulliver. En realitat em sembla que jo volia llegir el Càndid de Molière, però no va manera de trobar-lo per casa, i encara no l'hem trobat.

Crec que per ser el primer dia i ara que el rellotge em marca les 07:07 ja podem plegar.