11.10.07

Frankfurt

No vaig anar a la fira de Guadalajara. Tampoc no sóc a Frankfurt. És tan simple com que ni m'hi han convidat ni hi he hagut d'anar a treballar. Però alhora, en llegir les notícies i sentir que el centre de la meva cultura és durant una setmana allà fa que senti que jo hauria de ser-hi, també. Però tampoc he fet mai res per anar-hi, no, tot i que potser hauria d'haver-hi anat a treballar, i publicar unes quantes cròniques aquí i allà. Tinc la sensació constant que m'equivoco, no ho puc pas evitar. És tan bon aparador per a la cultura catalana com potser ho hauria estat per a mi. Però és el meu destí no aprofitar les oportunitat que (no) se m'ofereixen, suposo.

22.3.07

tremoloro

També es va morir l'Alejandro Finisterre, però amb prou feines va sortir als diaris. I el Sebastià Roure, que va sortir en algun breu que vaig haver d'escriure jo mateix.
Des que vaig llegir la "Travesía nocturna" de Clement Rosset, que de tant en tant em llevo amb tremolors, desvalgut i amb somnis estranys, tot i que com a mínim són meus (els malsons de Rosset els sentia com si fossin d'un altre). Després, em llevo i me'n torno al llit, i torno a dormir i no sé si mai em recupero de dormir. Si pogués, malgrat tot, no dormiria mai. I sovint, tampoc no em llevaria...

5.1.07

van faltant, a poc a poc...

S'ha mort el Carles Fontseré. Dels meus més de cent escriptors entrevistats ja se me n'han mort com a mínim tres: Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas i Carles Fontseré. Del Martí i Pol ja fa temps, ara, però hi vaig tenir un contacte proper i per a mi molt important, però tot i que em va fer mal la seva malaltia també va contribuir a fer-me creure que potser va ser un alleujament. La mort del Sarsanedas també em va colpir, però la veritat és que ja feia temps que la seva salut anava de baixada forta, i també va amortir el cop. El traspàs de Fontseré potser cou més, perquè el recordo vital, tot i que potser era el més vell, i també va tenir el detall d'enviar-me una nota d'agraïment per com havia quedat l'entrevista. Entremig potser queden alguns no entrevistats, com Llorenç Gomis, amb qui havia parlat algun cop a la redacció de La Vanguardia i els articles del qual m'agradaven molt, i la de Joan Brossa, que va fer molt de mal per qui era i què significava encara que no ens haguéssim creuat mai cap mot. Més enllà queden alguns que m'hauria agradat molt conèixer, com la Maria Mercè Marçal o l'Ovidi Montllor, però simplement no ens vam creuar quan tocava.
Però el pitjor de tot són els morts que vindran -i no parlo d'amics i familiars-, i alguns ja fan mal ara.