Fa temps que barrino parlar-vos dels meus llibres més preciats, alguns dels meus fetitxes, però sempre vaig donant-hi voltes sense concretar, i a més la feina se'm fa cada cop més difícil. Sense anar més lluny, em sembla que hauria de consignar sencera la secció Bruce Springsteen, amb algunes preciositats... Pel que fa a Nick Cave, d'altra banda, hauria de posar-hi l'edició Special (exemplar 151) de And the ass saw the angel. També hi hauria A wished-for song de la Merri Cyr sobre el Jeff Buckley, és clar. Però no hi podrien faltar els dos exemplars dels Diàlegs imaginaris del Puig i Ferreter, que durant uns anys foren una obsessió malaltissa, com també ho foren les versions d'Artaud que féu Palau i Fabre (i sí, també en tinc dos...). En general els llibres del Palau han sigut obsessió, però no he arribat a gastar-me els quartos com ho hauria fet un col·leccionista... Ni tan sols tinc els seus grans llibres picassians... També hi ha l'Elogi de la poesia de Maragall, un magnífic Vobiscum d'Apel·les Mestres... i uns quants exemplars de la biblioteca Bernat Metge que vaig heredar i en vaig escriure un article. Dels estrambòtics hi ha el clàssic Diccionario de la Muerte i, sobretot, un curiós exemplar Quixot en llatí macarrónic-sí, sí, Historia dómini Quijoti Manchegui traducta in latinem macarrónicum per Ignatiu Calvum (curam misae et ollae), del 1922-, espectacular! No hi poden faltar els facsímils de les revistes Un enemic del poble, Ariel i Poesia, a més de les litografies de sis poemes manuscrits del Palau i Fabre. Més contemporània hi ha l'edició manuscrita i amb dibuixos -impresa, és clar- de La cosa aquella de l'Enric Casasses a Druïda, que és potser dels llibres més bells que hi ha. Del Casasses, a més de nombrosos papers, hi ha una o dues edicions del necessari Uh, que sempre penso que haig de comprar la nova edició de Pagès per conservar-la millor i rellegir-la...
De fet, a banda dels llibres normals estimats i dedicats, que n'hi ha també uns quants, em temo que ja està, encara que segur que me'n deixo algun, la meva col·lecció de llibres especials no és gaire àmplia. Però és meva i feta a mida.
Salut!

Frankfurt

No vaig anar a la fira de Guadalajara. Tampoc no sóc a Frankfurt. És tan simple com que ni m'hi han convidat ni hi he hagut d'anar a treballar. Però alhora, en llegir les notícies i sentir que el centre de la meva cultura és durant una setmana allà fa que senti que jo hauria de ser-hi, també. Però tampoc he fet mai res per anar-hi, no, tot i que potser hauria d'haver-hi anat a treballar, i publicar unes quantes cròniques aquí i allà. Tinc la sensació constant que m'equivoco, no ho puc pas evitar. És tan bon aparador per a la cultura catalana com potser ho hauria estat per a mi. Però és el meu destí no aprofitar les oportunitat que (no) se m'ofereixen, suposo.

tremoloro

També es va morir l'Alejandro Finisterre, però amb prou feines va sortir als diaris. I el Sebastià Roure, que va sortir en algun breu que vaig haver d'escriure jo mateix.
Des que vaig llegir la "Travesía nocturna" de Clement Rosset, que de tant en tant em llevo amb tremolors, desvalgut i amb somnis estranys, tot i que com a mínim són meus (els malsons de Rosset els sentia com si fossin d'un altre). Després, em llevo i me'n torno al llit, i torno a dormir i no sé si mai em recupero de dormir. Si pogués, malgrat tot, no dormiria mai. I sovint, tampoc no em llevaria...

van faltant, a poc a poc...

S'ha mort el Carles Fontseré. Dels meus més de cent escriptors entrevistats ja se me n'han mort com a mínim tres: Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas i Carles Fontseré. Del Martí i Pol ja fa temps, ara, però hi vaig tenir un contacte proper i per a mi molt important, però tot i que em va fer mal la seva malaltia també va contribuir a fer-me creure que potser va ser un alleujament. La mort del Sarsanedas també em va colpir, però la veritat és que ja feia temps que la seva salut anava de baixada forta, i també va amortir el cop. El traspàs de Fontseré potser cou més, perquè el recordo vital, tot i que potser era el més vell, i també va tenir el detall d'enviar-me una nota d'agraïment per com havia quedat l'entrevista. Entremig potser queden alguns no entrevistats, com Llorenç Gomis, amb qui havia parlat algun cop a la redacció de La Vanguardia i els articles del qual m'agradaven molt, i la de Joan Brossa, que va fer molt de mal per qui era i què significava encara que no ens haguéssim creuat mai cap mot. Més enllà queden alguns que m'hauria agradat molt conèixer, com la Maria Mercè Marçal o l'Ovidi Montllor, però simplement no ens vam creuar quan tocava.
Però el pitjor de tot són els morts que vindran -i no parlo d'amics i familiars-, i alguns ja fan mal ara.

Privilegis

Tinc un privilegi: em dedico, entre d'altres coses, a entrevistar escriptors. Com que normalment no transcric les entrevistes ràpidament, passen potser setmanes entre una cosa i l'altra, de manera que convisc amb els llibres durant un temps dilatat. Llegeixo un llibre i hi penso; després n'entrevisto l'autor, i hi torno a pensar, i més tard, durant la transcripció -que pot durar dies: sóc molt lent- encara hi torno. Hi ha cops que quan surt publicada encara hi penso de nou, és clar.
Sovint descobreixo què havia d'haver preguntat i no vaig fer, o què podria haver escrit, o un nou matís del llibre, o, senzillament que el tema real del llibre no és el que jo pensava sino un altre. Normalment aprenc coses del món, dels escriptors o dels personatges, i sobretot de mi i els que m'envolten.
Ara penso en la Zadie Smith, però fa un mes que hi penso i els seus personatges se'm creuen amb l'anàlisi del Richard Sennett i amb els de l'Alberto Barrera Tyszka, i amb mi. I cou, sempre cou, la ferida.

Hauria de parlar, com a mínim, del Toni Cucarella, del José Carlos Cataño, de l'Unai Elorriaga, del John Irving i del Francesc Parcerisas, i del Marek Halter i el seu Jerusalem. Però en realitat, us ho podeu imaginar tot: potser us surt millor. Un dia inventaré una màquina per gravar el cervell, però de moment no en tinc gaire, de cervell...

inici

tot té sempre un inici. aquest inici és l'insomni, la barreja de paraules amb el pensament, i la impossibilitat d'escriure-les, de fer-les tangibles per a algú altre. No sabria pas definir què pretenc, ni a qui em dirigeixo, ni exactament què cerco. Amb aquest nom he estat a punt de voler representar certs moviments de l'ànima causats o dirigits per la literatura, així com deixar potser un record de les lectures que vaig fent, els perquès i les primeres plausibles conseqüències, sense pretendre fer ni haver fet cap tractat literari, ni una crítica en profunditat. Deixar rastre.
Ara mateix estic entremig de llibres diversos, però bàsicament:

-Històries increïbles, de Palèfat. Editat el 1975 a la Col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. Hi vaig arribar perquè el va citar Màrius Serra en una entrevista i vaig adonar-me que el tenia al prestatge del darrera. L'autor intenta racionalitzar mites clàssics com els centaures, les hespèrides. Té alhora moments divertits i alguns més ensopits en què l'explicació racional del mite és bastant cutre. Té gràcia perquè aplicant la imaginació -per bé que racional- al mite el que fa és afegir especulació a l'especulació.

-Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, en edició de la Penguin. Em sembla que no cal gaire explicació de quin llibre es tracta... El vaig comprar fa anys, quan estava matriculat de literatura anglesa i no vaig tenir temps per dedicar-l'hi, però havia comprat els llibres, això sí. Vaig decidir mossegar-lo quan la Martina va haver de preparar unes lectures per a Olot, i va incloure el yahoo Gulliver. En realitat em sembla que jo volia llegir el Càndid de Molière, però no va manera de trobar-lo per casa, i encara no l'hem trobat.

Crec que per ser el primer dia i ara que el rellotge em marca les 07:07 ja podem plegar.